Quina sort poder-nos tornar a mirar directament als ulls!

Després de tantes setmanes veient-nos només a través de pantalles, fer visites a domicili ha estat una experiència molt positiva: mantenint sempre les distàncies i condicions de seguretat, per fi hem pogut tornar a fer allò tan senzill de mirar-nos als ulls! Amb aquells nervis de retrobar algú que fa temps que no veus, a cada visita hem experimentat unes sensacions d'alegria, inquietud, il·lusió, timidesa... Són moments molt importants per continuar enfortint relacions i vincles i evitar que estiguin #penjantdunfil.

No és fàcil obrir les portes de casa i, una vegada més, les famílies ens acullen de la millor manera.

Aquestes visites són una oportunitat perquè les famílies puguin compartir de manera més personal angoixes i pors de la situació actual, neguits per saber com afectarà aquest període al ritme escolar dels fills i filles, transmetre les alteracions dels ritmes i rutines, reconèixer el desconeixement tecnològic i dedicar temps per assegurar un bon funcionament dels dispositius, entre d'altres.

Una experiència que provoca moltes emocions

Com a equip educatiu hem de reconèixer que passar a fer accions més de caire assistencial amb els repartiments de recursos bàsics i dispositius tecnològics ens està generant emocions contraposades. Però és cert que si no hagués estat per això potser no ens haguéssim vist fins més tard. Així que tot i la preocupació i inquietud per les famílies que pateixen que ens deixa cada visita, ens quedem amb l'alegria de veure'ns i l'agraïment tendre de les famílies cap a nosaltres (professionals, voluntariat, socis, donants, col·laboradors...) perquè hi seguim sent. I també amb la tasca pendent de, poc a poc, tornar a enfocar la nostra acció cap a un acompanyament educatiu més empoderador.