L'entrevista: Ismael i Mohamed

El Marroc és el meu país però Espanya m’agrada molt!

El Mohammed i l’Ismael es coneixen des de que tenien cinc anys. I ja en fa cinc més que assisteixen al Centre Obert de la Fundació La Salut Alta. El Mohammed sempre té el somriure a la cara i l’expressió d’un nen força espavilat, l’Ismael, amb uns ulls grans i verds, expressa amb la mirada molt més que amb les paraules. Tots dos tenen un país d’origen comú, tot i que les seves vivències han estat ben diferents. El Mohammed va arribar del Marroc amb la mare i l’Ismael, tot i ser badaloní, té sang àrab i, de ben petit, va estar vivint un any i mig a Tànger.

Quina és la vostra història?

MOHAMMED – Vaig arribar amb la mare per motius de salut. Només vam venir la mare i jo i a Tànger es van quedar el meu pare i el meu germà gran i un munt de tiets i cosins.

ISMAEL – Jo he nascut a Badalona, a Can Ruti. Sóc el gran de quatre germans i el meu pare és de Tànger i la meva mare de Badalona. (Riuen tots dos al comprovar la coincidència del lloc d’origen dels pares)

Llavors, Ismael, tu no ets àrab però si musulmà? Obre els enormes ulls verds i posa cara de no entendre. Quan li explico, somriu i diu: Ah!, vale! Si…

Tots dos teniu dos llocs en comú, Tànger i Badalona. Digueu-me, com veieu l’un i l’altre.

MOHAMMED – El Marroc és el meu país però Espanya m’agrada molt perquè aquí tinc la cura a la meva malaltia. M’agraden molt els metges, la Torre AGBAR, la Plaça Espanya, El Carrefour (no podem evitar riure tots tres), el cole i la Fundació.

ISMAEL – Vaig anar al Marroc quan tenia dos anys i mig i recordo al meu avi “taxero”  per les fotos que tinc a casa pujat al seu taxi (ric de nou… i ell també quan li dic que la paraula correcta és “taxista”).

MOHAMMED – Ah! I el Mc Donalds i Diagonal Mar i… tots els centres comercials de la comarca!

Tornaríeu al Marroc?

Es miren tots dos… somriuen de nou amb una complicitat que delata els anys que fa que es coneixen i la bona relació que tenen, i finalment, amb un munt de dubtes responen: No… per sempre, potser no.

Quins records teniu del Marroc?

MOHAMMED – Fa dos anys de l’última vegada que hi va anar i té records força vius. Recordo moltes cases: la de l’àvia, dels tiets… Vaig viure a moltes cases però recordo molt un pis en el que vaig viure, d’un edifici de 30 i pico plantes d’alçada…

Tots dos comencen a parlar dels pisos tan i tan alts que hi ha a Tànger. Comencen dient que hi ha edificis de 22 plantes però acaben amb el consens de que fins i tot arriben a les 40 i pico de plantes… La perspectiva d’un nen sempre és especialment diferent.

ISMAEL – Jo recordo una pujada al costat de casa amb una botiga de “xuxes” i la casa del meu avi de sis pisos!

Si el Mohammed no para de xerrar, l’Ismael parla amb els ulls però amb la mateixa intensitat.

Parleu-me dels vostres millors amics!

MOHAMMED – (Amb el seu habitual sentit de l’humor i amb el somriure murri a la cara respon convençut) No hi ha espai suficient per apuntar els meus amics!  (S’ho rumia durant una estona…) El Paco del cole, que la seva cosina és la Toñi Amador de la Voz Kids, (continua rumiant perquè té dificultats per seleccionar als millors amics), el Carlos, també del cole i que és de… Què va descobrir Cristóbal Colón? Amèrica. Doncs d’allà, és d’Amèrica! (Riuen tots dos) I al Centre Obert els meus millors amics són el Jose, l’Antonio i… (fa un silenci misteriós) l’Ismael! (Comencen a riure tots dos)

ISMAEL – Del cole l’Andreu i el Jhoel i, després, el Mohammed (el seu company d’entrevista) i el meu cosí Jose.

I a casa, què mengeu?

MOHAMMED – La meva mare cada dissabte fa couscous, també tagin, macarrons i espaguetis. I canelons? Posa cara de no saber què son. Li ensenyo una foto i diu: Ah si! Estan boníssims! Sobretot la beixamel, saps què és? (Començo a riure) La meva mare els fa i estan boníssims!

ISMAEL – Una vegada la meva mare va comprar canelons de tonyina i li van sortir alguns de carn però ella els va comprar de tonyina. (Insisteix) Jo menjo couscous quan una amiga de la meva mare ens dóna. La meva mare no en sap fer i la seva amiga li ha de donar la recepta. Macarrons si que en fa!

Digueu-me, quina ha estat la bronca més gran que us heu guanyat?

MOHAMMED –  No la conec! (Riu) Ah, sí… Moltes! Les més grosses són les de la meva mare quan suspenc les notes de Nadal i d’estiu i a vegades em castiga…

ISMAEL – La meva mare em castiga una setmana sense mòbil…

MOHAMMED –  I sense ordinador, sense play i no em parla durant tot el dia i es queda així. (Posa “morritos” i cara d’emprenyat)

ISMAEL- Quan, sense voler, fa poc em vaig  barallar amb el Bilal (el seu germà petit) el vaig agafar i es va enganxar amb la seva dent al forat de la samarreta que el gos del cosí Jose m’havia fet. Quan el vaig “emputxar” cap enrere, la dent se li va caure. (riu molt!) “Se quedó mellao, y luego no moló porque cogió el palo y me pegó”. La meva mare em va renyar per lo de la dent. Comencem a riure tots tres de manera força descontrolada!

Un secret que hagueu guardat durant molt de temps?

MOHAMMED –  Jo no ho diré… és molt privat, “tope secreto” i em fa vergonya dir-ho. Però el Paco, l’Imrane i el Jose ho saben.

ISMAEL – Jo també el sé però ja no el recordo… Jo tampoc et diré el meu secret, perquè tampoc me’n recordo. El tinc escrit a casa meva! Semblen, tots dos, una parella còmica…

Va, per acabar, un acudit cadascú.

MOHAMMED-  “Esto es Jaimito que va en un barco y ve a un señor inglés muy lejos que se está ahogando. El inglés le dice: Help! Help!. Jaimito le dice: ¡No, lo siento, no tengo gel, tengo champú!”

ISMAEL- “¿Qué le dice un árbol a otro?” No, no. Ah! Si, si… “¿Qué le dice un árbol a otro? ¡Qué pasa tronco!”

I així, amb unes bones rialles, acabem l’entrevista. Em quedo amb la complicitat, el bon humor i la espontaneïtat dels dos. Realment, són molt divertits!