L'entrevista: Hafza, Sokhna, Nisrine i Florentina.

A mi em va agradar, sobretot, relacionar-me i comunicar-me amb altres dones.

Teníem ganes d'aquesta entrevista des del curs passat i ha estat un regal poder compartir amb elles aquesta estona. Al principi, alguna d'elles estava una mica nerviosa, però de mica en mica s’han anat sentint còmodes i hem rigut moltíssim. 

Sokhna Ndiaye Ep Gaye del Senegal, Florentina Chiriac de Rumania, Nisrine Soukra del Marroc i Hafza Bano del Pakistan.

Quants anys vau estar com a alumnes en FAR?

Hafza: Jo porto des de l'any 2017.

Sokhna: Fa 3 anys que vaig començar, en el 2018.

Florentina: Jo dos anys. Vaig començar l'any 2019.

Nisrine: Jo vaig començar l'any passat.

Com valoreu els vostres anys com a alumnes? Què és el que més us va agradar?

Molt positiu. Hem après molt.

Hafza: A mi m'agrada molt la Fundació. Ens respectem totes molt. Vaig estar en una altra escola i no estava a gust. Aquí em sento molt còmoda.

Sokhna: M'ha anat molt bé per a millorar el meu nivell de llengua castellana. A més m'ha agradat conèixer a altres dones d'altres nacionalitats, he après molt d'elles. M'han ensenyat receptes de cuina d'altres països. Parlem molt de cuina.

Nisrine: Jo porto molt poc, però ho valoro molt positiu.  El que més m'agrada és l'ambient que es respira. No estàs a classe, estàs com a casa, en família. Pots compartir amb la resta com et sents. Se't fa tala la classe.

Sokhna: També parlem molt sobre les nostres emocions.

Florentina: Jo fa dos anys que estic a la Fundació. A mi em va agradar, sobretot, relacionar-me i comunicar-me amb altres dones. Jo sóc Romanesa i en el projecte no hi ha dones del meu país. I em sento molt a gust amb totes elles.

En quin moment i per què se us va oferir passar a ser d'alumnes a professores voluntàries de les classes de llengua? Com vau viure el canvi?

Riuen...

Hafza: Mar (Coordinadora del Projecte FAR) confia molt en mi i em va dir que jo podia fer-ho.

Sokhna: A mi igual. Jo mai vaig pensar que podria.

Segueixen rient...

Florentina: Jo de broma li ho vaig dir a la Mar i ella em va prendre la paraula. I aquest any m'ho va proposar.

Hafza: Al principi estava molt nerviosa, ara no tant.

I a casa què opinen?

Florentina: Al meu marit li és igual, però els meus fills em diuen: Per què no fas català?

Sokhna: El meu fill em deia: “Però mamà si tu no saps parlar bé com faràs classe”, però amb el temps m'han anat animant i veuen que sí que puc fer-ho. Jo ajudo també a casa al meu marit, perquè s'embolica amb els verbs i com construir les frases.

Hafza: Primer no confiaven molt, però ara sí.

Com se sent això de ser professora de persones que abans eren companyes de classe?

Hafza i Sokhna: A les dones els agrada, se senten còmodes perquè ens coneixen. Estan contentes.

Què és el que creieu que més valoren les participants de FAR?

Sobretot, que tenen ganes d'aprendre i relacionar-se amb altres dones. Moltes estan cansades d'estar a casa, netejant i cuinant. És un lloc on descansar la ment. On poder relaxar-se, oblidar per una estona els  problemes...

Riure, plorar, ballar, cuinar… Se senten com a casa.

A més de fer classe, En què més participeu del projecte?

Sokhna: Anem a les reunions i a les avaluacions del curs. Se'ns té en compte i si hem de dir alguna cosa, ho diem.

Proposaríeu algun canvi o millora en el projecte FAR? Alguna idea que vulgueu compartir?

Ara no se'ns acudeix res, però ho tindrem en compte. Perquè som moltes dones amb moltes ganes de fer coses i tenim moltes coses en comú.

Després d'haver començat a impartir classes, quin missatge li donaríeu a les vostres alumnes i companyes?

Florentina: Un missatge d'ànim perquè aprenguin molt. Que es relacionin amb persones d'altres nacionalitats, no sols amb les seves paisanes.

Nisrine: Que estudiïn molt i aprofitin el temps. També que no tinguin por d'equivocar-se, que es llancin a parlar. Si les corregeixen no passa res, així s'aprèn.

Sokhna: Els idiomes costen, però cal esforçar-se. Hi ha menys dones que estudien català, però cal aprendre-ho perquè és la llengua que es parla aquí.

Totes elles van arribar a Catalunya sense saber parlar castellà, alguna parlava francès. Han estat dones molt valentes en arribar a un país estranger i aprendre la llengua, adaptar-se als nostres costums, voler integrar-se i aconseguir ser persones autònomes.

Des de la Fundació estem més orgulloses de comptar amb elles al nostre equip i de compartir aquest espai de relació com és el projecte FAR.

Entrevista feta per Lídia Solé i traduïda al català.