L'entrevista: Maria Nadeu

Crec que he somiat molt, molt. Algunes coses les he impulsat i han sortit perquè ningú no ens va dir que era impossible. Ara les penso i em costa de creure que ens llancéssim a la piscina!

Arriba l'última entrevista del curs i ens fa especial il·lusió fer-la a la Maria, que tanca la seva etapa a l'entitat. Per això hem fet una entrevista una mica diferent i és que les preguntes han estat fetes pels propis companys i companyes de l'equip. 

Maria, com vas arribar a la Salut Alta?

Vaig arribar suant... com tothom! Llavors encara no tenia la moto (riu).

En realitat, vaig arribar gràcies a diverses persones. “Coneixia” una educadora, l’Anna Santiago, amb qui havíem coincidit una vegada en una trobada a Manresa; i el Pau Vidal, jesuïta que va viure dos anys a la Salut Alta i que feia de voluntari a la Fundació. Totes dues persones van confabular-se perquè l’equip de la Salut Alta viatgés tres dies a Tànger el 2010 a fer un intercanvi amb els educadors i educadores del centre de dia que jo dirigia allà. I allà vaig conèixer el que seria el meu futur equip!

En una paraula, com definiries el barri de la Salut?

Mira, hi ha paraules que em surten en anglès, deu ser la meva deformació com a traductora [riu].

En aquest cas, diria que és un barri que està “struggling”. Que es podria traduir com un barri que s’esforça, que malda per seguir dempeus dignament, que en els últims anys ha vist com empitjorava la situació de les persones que hi viuen, dels col·lectius que hi participen, dels recursos que s’hi destinen... però que allà segueix, lluitant i amb dificultats però amb ganes de millorar i tirar endavant.

I on la Fundació Salut Alta és un far que fa llum! M’encanta aquesta imatge.

Què creus que la Fundació aporta al barri i hauríem de mantenir? I a què creus que hauríem de començar a donar resposta?

Crec que el barri de la Salut Alta seria diferent sense la Fundació. El barri dóna sentit a la Fundació, i la Fundació ajuda a trobar sentit a moltes persones del barri.

Aportem mirada conjunta, horitzó de futur, espais de repòs, de trobada, de participació.

I crec que ens cal seguir coneixent més la gent del barri, les seves vides, les seves cases; però no des del local de l’entitat, sinó als seus menjadors, les seves porteries, els seus carrers... I que la resposta als problemes del barri no fos nostra, sinó compartida.

Quina és la tasca com a directora que t'ha semblat més maca de fer? 

Les reunions d’equip, tant les de dimarts com les sortides de setembre, on ens trobàvem totes les persones que treballem a la fundació en els diferents espais i projectes; per a mi han estat l’espai més ric i més transformador que he creat i que he dinamitzat.

Crec que són un valor molt gran perquè ens uneixen, ens fan sentir part d’una sola cosa, d’un sol projecte. Ens porten a establir vincles entre nosaltres, a reflexionar sobre el que fem, a col·laborar per fer-ho millor i per generar idees i propostes.

I com a directora, m’han ajudat a mantenir el pols amb l’equip, a sentir que érem un “tot” ben avingut i compromès amb l’entitat i el barri. I a celebrar! Que sempre hi havia alguna cosa per celebrar i menjar per compartir.

Amb el que m’agrada a mi preparar dinàmiques...! He gaudit molt, ja ho sabeu.

Com recordes els inicis de comunicació?

Els recordo molt divertits. Teníem el guiatge del Guillem Recolons, que ens va ajudar a professionalitzar la nostra imatge de marca; i teníem un equip molt motivat de persones amb qui vam fer molts vídeos, presentacions i dissenys... Jo m’ho passava molt bé.

Portar la comunicació durant tres anys em va servir per adonar-me de com ens volíem explicar, què ens faltava a nivell d’imatge, la importància de fer créixer la base social de l’entitat...

(Ara bé, si us mireu la comunicació d’aquella època i la compareu amb l’actual... mare meva!)

Crec que des de sempre, la Salut Alta ha estat una entitat on la Comunicació ha tingut molt de relleu. En això crec que hem estat força visionàries!

Si haguessis de posar una paraula per al teu inici i una altra per al final com a directora, quines diries?

La paraula d’inici seria “acollida”. No només per l’acollida que em va fer l’equip el 2010 (que també), sinó perquè vaig començar a l’espai d’acollida de l’entrada. I això em va fer conèixer de primera mà els problemes de la gent del barri, durant tres anys. A aquest espai li posaria noms i cognoms: Mercy, Ahlam, Fozia...

I la paraula final seria “barri”. D’un despatx d’acollida hem passat a un barri, a una plaça, a unes xarxes, a una entitat oberta, a voluntariat de l’entorn... Queda molt per fer, encara! Però anem pel bon camí.

Sí, vaig entrar a una entitat i surto d’un barri. Un bon resum.

De tot el que has crescut a la fundació, amb què et quedes?

Buf! Que difícil de respondre. Potser diria que crec més en mi mateixa. Que no és poc!

I també diria que he crescut en mirada social, en indignació vers la injustícia, en necessitat de sensibilització i denúncia.

I en mirada de barri, de comunitat, de creure en el col·lectiu i en els processos compartits.

...Sí, destacaria aquests tres “creixements”. 

I què has aportat tu a la Fundació Salut Alta?

He obert nous horitzons i he ampliat la implicació amb el barri, diria. Que eren els encàrrecs que em va fer la Silvia Casado quan va marxar!

Crec que he somiat molt, molt. De vegades penso en aquella frase d’Einstein, “Ho fa fer perquè ningú no li havia dit que era impossible fer-ho”. Algunes coses les he impulsat i han sortit perquè ningú no ens va dir que era impossible. Ara les penso i em costa de creure que ens llancéssim a la piscina! Segurament quan he sentit que començo a veure-ho impossible és quan he valorat que ja se m’acabava el temps com a directora...

També he posat el meu gra de sorra per augmentar la creativitat, la innovació, el pensament crític en equip, sistemes i equips de coordinació, la incidència política incipient, una direcció una mica més col·legiada, més fonts de finançament... És bonic ara quan la gent em fa retorn del que ha experimentat aquests anys! Em fa sentir que han estat uns anys molt plens de vida i d’experiències de creixement a l’entitat.

Com has viscut dirigir un equip format pràcticament per dones? Creus que això marca la intervenció dels projectes i la Fundació, la reflexió, espai de cura de l'equip...?

He de dir que quan vaig assumir la direcció vaig proposar-me introduir més homes a l’equip. He treballat amb cinc al llarg d’aquest temps... que era un augment considerable sobre el 0 del que partíem, però que ni de bon tros és el que m’hauria agradat!

També en algun moment he comès l’error de contractar algun home només pel fet de ser home, i ens ha sortit el tret per la culata. Mai més no ho he tornat a fer!

Jo sempre havia dit que m’entenc millor treballant amb homes que amb dones. Així que només puc dir que treballar amb les dones de l’equip de la Fundació m’ha sorprès gratament [riu]. Dona, home... arribo a la conclusió que no depèn del gènere sinó de la persona, i que com més divers és un equip, en qüestió de gènere però també en origen cultural, religiós, diversitat sexual, situació socioeconòmica... millor per a la intervenció, per al creixement de l’equip, per a la mirada cap al barri i les persones.

Quines experiències del teu pas per la Fundació com a Directora creus que t’ajudaran en el teu futur?

La pregunta al revés seria més fàcil de respondre: quines experiències no m’ajudaran en el futur? Cap ni una. Perquè aprenc de les bones, però sobretot dels errors, que han estat molts.

M’ajudaran sobretot les converses i espais compartits amb persones amb qui més he xocat o més diferents de mi han estat; sempre he après a conèixer-me millor i a obrir més la mirada. I també he après molt del meu Patronat, de qui sempre he sentit confiança, reconeixement i suport.

Quin moment guardaràs al cor amb més tendresa?

El moment que cada tarda l’Oscar venia pel passadís i em trobava els seus ulls entre les línies del vinil del vidre del despatx... I tot el ritual que seguia de preguntes curioses.

Dic l’Oscar perquè era realment un ritual, però els infants que han passat pel despatx a les tardes els recordo amb molta tendresa. I tots preguntant-me “Tú eres la directora... ¿tú mandas sobre las educadoras?”. I jo intentant explicar la teoria sobre la responsabilitat compartida, els òrgans col·legiats i la delegació de tasques [riu]. No ho entenien mai.

Durant els últims anys són moltes les activitats que s’han anat dinamitzant al barri. De totes, quines et fan venir un somriure al recordar-les?

La Cursa d’orientació i la Diverfesta, sens dubte. M’emociona donar vida al barri, oferir color, riures, jocs, educació, participació dels joves i famílies, balls, sentit.

A més a més, parlaria de tots els espais a la Plaça Antonio Machado: els Divendres a la plaça, en els que crec tossudament; les Castanyades torrant castanyes amb l’Isidre i els pares i empudegant els balcons de tot el veïnat; la festa de Sant Jordi, amb les de serveis socials dinamitzant jocs i la resta d’entitats participant en taules; les pintades cíviques amb les famílies (i que han canviat el nom col·loquial de la plaça per Plaza del Arco Iris); les visites amb grups i persones de tot tipus, on les persones del barri hi ficaven cullerada de manera espontània...

Com sempre dic, és el nostre “espai de reivindicació”!

Com projectes o t'imagines el futur de la FSA en la propera dècada? Quins reptes diries que enfronta l’entitat?

M’imagino una entitat en aliança amb altres entitats, generant projectes comuns. Crec que en això ens queda molt camí per recórrer.

A nivell de reptes, en tenim diversos: el repte de la sostenibilitat econòmica en els temps que es preveuen de crisi i d’alguns donants que desapareixeran; el repte del Model SIS, que més aviat ens encoratja a millorar alguns aspectes dels centres oberts; el repte de la davallada de recursos comunitaris al barri i de grups i comissions de treball aturats...

I també el repte de treballar més en col·laboració amb les escoles i instituts, d’impulsar l’aprenentatge i servei, d’acompanyar els joves en l’etapa de transició a la vida adulta, de seguir trobant persones per a un equip compromès amb el barri i amb els valors de l’entitat, i professional i capaç...

Quin missatge donaries a totes les persones que continuaran presents al barri: infants, famílies, voluntariat, professionals...

Ep! Que jo continuaré present! Però menys intensament i amb una altra vinculació...

Doncs que no defalleixin, que es mantinguin amb aquesta “indignació esperançada” que fa que la Fundació tingui sentit en aquest barri.

Alguna recomanació per a la nova directora?

Aquesta pregunta (no sé per què) me la deu fer la nova directora... doncs et diria, Anna, que m'ha ajudat:

1)    Sortir a caminar pel barri sense rumb

2)    Passar una tarda / estona en algun projecte i compartir amb l’equip l’estona de després

3)    Anar a casa d’alguna de les famílies, xerrar amb elles...

4)    Quedar-me a dinar a la Fundació amb l’equip i parlar de tot i de res.

Resumint... retornar als espais originals de per què sóc aquí i a les persones amb qui comparteixo el projecte i el camí. 

Ara només ens queda dir: moltes gràcies per tots aquests anys, Maria! Una abraçada i fins ben aviat.

Entrevista feta per l'equip de la Fundació Salut Alta