L'entrevista: Carles Sagués
L’experiència ajuda molt a no jutjar des d’una posició de comoditat a qui està pitjor.
CARLES SAGUÉS BAIXERAS, 66 anys i nascut a Badalona. Llicenciat en geografia i història, la seva vida laboral ha estat sempre relacionada amb el món de l’ensenyament. Actualment participa activament a la Plataforma Sant Roc Som Badalona.
Carles, com et definiries perquè tothom et situï?
Sóc una persona molt implicada socialment. Sempre he estat molt interessat en la política com a eina per a millorar les condicions de vida. Sóc d’esquerres i des de jovenet, a finals del franquisme, m’he mogut a l’entorn de les idees comunistes. He estat en entitats de diferents tipus i també he tingut responsabilitats públiques. Em defineixo com a una persona que vol viure feliç i ajudar a que tothom ho pugui ser!
Quina entitat representes i què és el què feu?
Represento a la Plataforma Sant Roc som Badalona, una entitat que es va crear a l’anterior mandat del Partit Popular a Badalona, uns moments en que van sortir a la llum diversos temes de corrupció vinculats al barri i al PP. Llavors el grup de gent vam pensar en consolidar-nos i vam crear la Plataforma. En uns inicis organitzàvem activitats socio-culturals, xerrades, ajudàvem al veïnat a omplir formularis de plans d’ocupació... Però poc a poc la realitat del barri ens va anar portant a enfocar la Plataforma cap a altra dimensió i ens vam haver d’especialitzar en el tema de l’habitatge.
En aquests moments se’ns coneix o identifica per aquesta lluita però no hem deixat de banda les altres activitats: continuem donant suport i participant a les comissions del Consell de Districte (dia de la dona, èxit educatiu, dia del poble gitano...), encara que actualment està tot molt aturat pels canvis de govern a l’Ajuntament i ara amb l’afegit de la pandèmia.
Quin és el teu paper en aquesta plataforma?
A nivell formal, sóc el secretari de la Plataforma. I potser perquè tinc més contacte amb els mitjans de comunicació, també m’encarrego de contactar amb ells, coordinar reunions i accions de tot tipus.
I com t’hi vas implicar? Perquè tu venies d’un món diferent...
Tot i que sempre he intentat treballar per afavorir la igualtat social, potser mai havia estat tan posat en un tema concret com és ara el dret a l’habitatge. Com et deia, he estat en altres entitats, com a l’Àrea Social de la Penya, a l’AVV del Centre, amb activitats diverses. En el meu recorregut del món social, el ganxo per l’arribada a Sant Roc, va ser una persona, en Josep Maria Zamora, que va morir fa uns anys. Era un activista de tota la vida, amb el que vaig sintonitzar i qui em va vincular més a les problemàtiques del barri.
Durant el confinament es van aturar els desnonaments, però ens podries dir en quin moment això va canviar i quants desnonaments setmanals hi ha al barri actualment?
Després del tancament dels jutjats han continuat els desnonaments ,i fent una mitjana, podríem dir que setmanalment al nostre districte n’afrontem 4 o 5, dels quals una bona part aconseguim ajornar amb negociacions prèvies a la data de llançament.
El Govern va aprovar fa poc un decret llei per evitar més desnonaments. S’estan posant mecanismes perquè realment això canviï?
El Govern de Catalunya té la voluntat d’intervenir però els mecanismes són insuficients. Els grans propietaris tenen recursos per saltar-se les normes, el poder judicial no s'hi sent obligat i l’Ajuntament, que en base a la llei catalana podria sancionar, no ho fa. Ara sembla que “Unidas Podemos” ha aconseguit que el govern de l’Estat ho reguli. Veurem en què acaba...
A la Fundació hi ha famílies que fa més d’un any van dormir durant tres mesos davant de l’oficina d’habitatge, i hi ha famílies del barri que van haver d’abandonar casa seva quan van enderrocar l’edifici del Passatge de la Torre.
Què caldria que es fes des del govern de la ciutat que no s’està fent perquè aquesta situació no es repetís?
Aquí hi ha diverses coses. El primer de tot és que hi hauria d’haver oferta de pisos de lloguer social i ara per ara és molt difícil que n’hi hagi. S’ha de construir un parc d’habitatge social i com que no el tenim, s’hauria de fer i això és cosa d’anys.
El que sí es pot fer és controlar quins són els propietaris de pisos buits a la ciutat i negociar com es posen al servei de les necessitats de la ciutadania per cobrir les urgències. Pel cas concret de les famílies del Passatge de la Torre, fa dos mesos vam reclamar l’Ajuntament que s’aculli als plans de suport de la Generalitat, no ens van fer cas, però sembla que per fi s'hi posen.
A nosaltres ens passa que, quan volem treballar amb les famílies a nivell educatiu i parental, ens trobem amb situacions tan dures i al límit a nivell habitacional que el que ens toca és sostenir les angoixes, ansietats, depressions...
Què els diries a l'equip educatiu que han de fer davant d’aquestes situacions?
Primer molta comprensió. A vegades no es pot actuar d’una manera estàndard. Has de tenir aquella capacitat per adaptar-te a cada situació. Cada cas és un món i com més coneixement tens de l’altre, més et poses a la seva pell i és més fàcil trobar solucions. L’experiència ajuda molt a no jutjar des d’una posició de comoditat a qui està pitjor.
Quins recursos tenen les famílies de la ciutat quan es troben amb problemes d’habitatge?
Pocs. Però bé, hi ha l’Oficina Local d’Habitatge, que hauria d’estar més dotada de competències, de recursos humans i econòmics, per poder fer polítiques actives, sense limitar-se a rebre el que li va arribant. Aquest hauria de ser el camí més directe i clar. Cal una direcció i un impuls polític que ara no hi és.
Al marge de l’Administració, hi ha tota la força del voluntariat agrupat en les plataformes com la nostra, la PAC, la PAH, el Sindicat de Llogateres,l' Aliança contra la pobresa Energètica... Entre totes atenem a desenes de famílies cada setmana. Fem el que podem.
I quins recursos hi hauria d’haver perquè no s’arribés a aquesta situació?
Disposar del parc d’habitatge social, això és a llarg termini, però s’hi han de posar.
S’ha de ser imaginatiu per anar recuperant espais: buscar acords amb els propietaris dels pisos buits, que gairebé el 100% són de bancs o fons immobiliaris; fer ordenances per aquell que tingui un pis tancat i reglament sancionador pels incompliments dels grans propietaris... L’Ajuntament s’ha posar clarament al costat de la ciutadania vulnerable.
També cal potenciar i reestructurar Serveis Socials, en paral·lel al reforç de l’Oficina d’Habitatge. És clar que no hi ha voluntat política per afrontar aquests problemes i no es doten els serveis d’habitatge i socials amb els recursos humans i econòmics que necessita una ciutat com Badalona.
No es pot fer un bon acompanyament a les famílies per accedir als diferents recursos i es troben amb moltes dificultats a l’hora de demanar ajuda. Molta documentació, omplir papers, quan volen llogar un pis els demanen molts requisits... Es fa tot molt dificultós i si tinguessin una figura que els ajudés amb els tràmits, seria ideal.
Una mostra més que la maquinària de l’Ajuntament de Badalona necessita una revisió i modernització a fons.
Quins diríeu que són els vostres èxits a Badalona en temes d’habitatge?
L’èxit que et fa respirar i et fa agafar força és aquell moment de tensió en què gràcies a la intervenció de la ciutadania hi ha una família que hauria dormit al carrer i segueix a casa seva.
Però el veritable èxit, sense tan “subidón”, és quan no només pots aturar un desnonament, sinó que obres una via de conversa per arribar a un acord i quan s’acaba tancant un lloguer social.
I en què trobeu més resistències?
Ara mateix estem amb cinc casos oberts amb negociacions, però per això ha d’haver-hi voluntat per part de les entitats bancàries o el nou propietari a qui li han venut centenars o milers de pisos. Aquest fet, els nous grans propietaris es diguin Blackstone, Cerberus amb seu a Nova York o Lone Star han augmentat les dificultats de trobar solucions. Es tracta d’entramats d’empreses que ni tan sols saben on és Badalona. Amb les entitats bancàries, algunes més que altres, hi ha més possibilitats d’interlocució.
També dificulta el mercat negre. Que de fet aquest mercat negre ha sorgit perquè el mercat oficial no funciona. Això ha passat sempre, quan la via regular no funciona, no dona resposta a les necessitats, apareix qui ho fa, encara que sigui amb el frau i la trampa. Ho comparo amb la famosa “llei seca” dels EEUU: com que no hi havia alcohol legal n’apareixia d’il·legal. Això passa amb els pisos, per la via regular no et fan contracte, l’Administració no et dona solució i quan et quedes al carrer apareix algú...
No cal dir que això no és solució i dificulta trobar alternatives per normalitzar la situació.
Quin cal que sigui el paper de les entitats d’infància de la ciutat?
Quan parlem d’entitats d’infància potser parlem precisament de barris més mancats de recursos i la feina és prou dura i complicada. És intentar aconseguir que els infants creixin amb una vida el més normalitzada possible. La societat ho posa molt difícil i com passa al nostre sector, les entitats esteu fent una tasca que va més enllà de completar el que fa l’Administració per passar a fer el que aquesta hauria de fer.
A tall d’exemple, dir que als mesos de confinament la nostra Plataforma dins la Xarxa Solidària de Badalona, a part de repartir aliments, també vam haver d’aconseguir i repartir material escolar, perquè nens i nenes podessin treballar des de casa.
Vinga, acabem amb un somni per Badalona!
Si parlem de somnis, a mi m’agradaria una Badalona que sigui una ciutat oberta, respectuosa, que visqui amb normalitat la seva diversitat, que sigui de tothom. A on la seva gent se senti segura i respectada, a on trobi resposta a les seves necessitats, les més bàsiques i també aquelles més superficials que ajuden a ser feliç i sentir-se arrelat.
A la realitat això no passa perquè si, cal posar-s’hi, cal treballar perquè això sigui així, cadascú des de la seva posició i les seves possibilitats. Hem de tenir capacitat d’assolir consensos pels grans projectes de ciutat. No només entre les forces polítiques, sinó també entre qui governa i la ciutadania organitzada.
En aquest sentit i des dels moviments socials amb els que ens movem, malgrat els nostres esforços per sumar forces i recursos amb l’administració, tenim la sensació que des del govern municipal ens veuen com a enemics, com si volguéssim competir, quan el que volem és sumar i ser utilitzats en el bon sentit de la paraula.
No defallim.
Entrevista feta per Lídia Solé
