Imatge o vídeo destacat
L'entrevista: Souad i María Magdalena

L'entrevista: Souad i Maria Magdalena

Per aconseguir coses hem de ser un equip.

Souad Gheziel, 35 anys de Tànger (Marroc). Va arribar a Espanya l’any 2006.
Maria Magdalena Hinojosa Coronel, 37 anys. Nascuda a Bolivia va estudiar fins a l'equivalent del Batxillerat.

Aquestes dones simbolitzen la diversitat d'un barri on conviu població de diferents procedències, cultures i edats. Gent que aprecia el seu barri i comparteix una il·lusió: treballar per una millor convivència.
 

Com vau arribar a viure a La Salut Alta?

S: Doncs mira, nosaltres vam arribar a aquest barri perquè ens havien dit que era més barat i que hi havia més estrangers, però nosaltres no coneixíem a ningú. Això va ser al 2006 i hem anat canviant de vivenda.

M: Nosaltres vam arribar al barri l'any 2004 perquè una jefa del meu marit ens va llogar un pis, i aleshores era un barri molt tranquil.

Creieu que el barri ha canviat des d'aleshores? En quin sentit?

M: Sí, el barri és molt diferent al que vam conèixer quan vam arribar. Abans era molt molt tranquil i la gent molt amable. Ara hi ha molts problemes de baralles i delinqüència. A la nit has d'anar acompanyada i durant el dia també, controlant les coses que portes. No respecten si ets una persona gran o estàs embarassada, et tiren al terra i et roben.

S: El barri ha canviat molt, en inseguretat i brutícia. Mira, un exemple. Jo quan no tenia papers, al principi de tot, vaig treballar en un taller i algun dia sortia a les 12 de la nit i tornava sola a casa prò mai vaig tenir por. Ara això no es pot fer, hi ha baralles de dia i de nit. A més, està molt brut, has d'anar tot el dia mirant el terra. 

Ser dona, venir de fora i haver de deixar la família, viure en un barri com La Salut Alta, comptar amb poc o molt pocs recursos econòmics... Són reptes difícils d'afrontar i que requereixen molta valentia i empenta. En què us heu recolzat tot aquest temps per tirar endavant? Us heu sentit acollides pel veïnat?

S: Nosaltres quan vam arribar, a la primera casa que és on va néixer la nostra filla Fátima, recordo a una veïna que era molt bona i es deia Pilar. M'ajudava molt, era com si fos família. Sempre ens ha ajudat molt Càrites. No teníem documentació i gràcies a ells vam aconseguir-ne. També ens han ajudat econòmicament i enviant-nos a recursos com el Paidós, que ens ha anat molt bé a tota la família.

M: Molt ben acollits per persones molt amables, que et donaven tot el que tenien. En general era un barri de gent gran i ara ja molts han marxat i ha arribat gent nova. Nosaltres en particular la Fundació ens ha ajudat amb els nens i de la resta, hem tingut sort dels veïns que vam tenir quan vam arribar i de dues o tres amistats que sempre han estat aquí. A més, d'una manera o altra, sempre hem estat treballant.

Què significa ser dona i immigrant en un barri com La Salut Alta?

S: En el barri no noto tant la diferència, però si et mous per altres barris o agafes el metro, aleshores et sents estrangera. Veus la gent com et va mirant, agafen el bolso com si es pensés que els vas a robar...

M: Jo no em sento immigrant. Em sento com un membre més d'aquest país. Em sento bé i a gust, amb els veïns ens respectem.

Antigament les dones que venien del sud d'Espanya s'organitzaven entre elles per aconseguir millores: s'ajuntaven i participaven en associacions de veïns o, fins i tot, generaven pots de diners comuns per compartir trasters, fer la neteja de la comunitat... Però això s'ha anat perdent amb el temps. Per què creieu que ha passat? Què creieu que fa falta perquè les veïnes es tornin a organitzar?

S: Ara res, jo crec que tot això s'ha perdut. Ara cadascú va a lo seu i es tanca a casa. Estaria molt bé que passés però ara crec que la gent no se sent a gust i és insegura. La gent té por i crec que això pot impedir que s'organitzin per qualsevol cosa. A vegades es parlen coses però mai s'arriba a fer res.

M: Sí, tot això s'ha perdut. Hi ha gent molt egoista que només miren per elles mateixes. Però també n'hi ha que ajuden als altres i volen fer coses pel barri. Però aquestes són molt poques i per aconseguir coses hem de ser un equip. Hem de ser una pinya per lluitar junts! I crec que es necessita valentia per part nostra, per unir-nos, sortir al carrer i protestar si alguna cosa no està bé i volem aconseguir que s'arregli.

Us heu organitzat alguna vegada amb altres veïns per reclamar alguna cosa del barri a l'Ajuntament?

S: No, aquí no ho he vist. En el meu país sí que a vegades s'ajuden els uns als altres.

M: No, mai. Però en el meu país sí que quan hi ha alguna família que està en una situació crítica, els veïns ens mobilitzem: truquem als timbres de la gent, fem reunions a casa d'algú i recollim diners per ajudar al necessitat.

A mi m'havien explicat històries d'abans i, de fet, tinc un llibre de com era abans Badalona i tot el que es va haver de lluitar per aconseguir el que ara tenim. Com les dones, sobretot, s'organitzaven, tallaven carrers, baixaven a l'Ajuntament i, fins i tot, es tancaven a llocs per aconseguir una escola, aigua potable, fanals, carrers asfaltats, biblioteques... M'encanta la història i aquest llibre, que és preciós, és un clar exemple de com les dones s'organitzaven en aquella època.

Què creieu que hauria de fer l'Ajuntament en aquest barri? Alguna idea d'on començar per millorar la situació?

S: Tancar alguns cafès de Marroc que hi ha pel barri. Allà s'hi reuneixen, surten al carrer, beuen i comencen les baralles. No em sembla malament que hi hagi bars però que respectin als veïns. També que multn a la gent que embruta els carrers.

M: Més seguretat i neteja. Hi ha molta gent que té gossos i no neteja quan fan les seves necessitats al carrer. La gent deixa la brossa a tots els llocs. Crec que hi hauria d'haver més policia durant el dia, no només quan passen coses. Que vigilin. I també demanaria més estabilitat i millors condicions en els treballs.

Des de la Fundació ens hem proposat dignificar els espais per a la infància en el barri: hem aconseguit una font, hem pintat el parc infantil... Creieu que són espais suficients i dignes actualment? 

S: No, no tenim espais suficients. Està bé el que s'ha fet però no és suficient. Els meus fills sempre van a la plaça Antonio Machado i jo des del balcó vigilo. Però hi ha poca cosa, no tenim res.

M: No, jo tampoc crec que sigui suficient. Aquest parc és molt petit i té poca cosa, necessitem espais més amplis.

A més de dignificar els espais, què espereu d'una entitat com la Fundació Salut Alta en aquest barri? Creieu que hi ha més entitats que poden treballar pels temes comunitaris aquí?

S: Nosaltres no tenim ningú al barri que s'ocupi de demanar coses i crec que vosaltres sou la única esperança que es pugui ocupar de millorar-ho. Jo no conec més entitats, només el Casal Cívic de Pau Piferrer, però res més.

M: Jo no sóc molt exigent però si vosaltres com entitat podeu tenir més força, potser es podrien aconseguir més coses. Sé que hi ha alguna altra entitat però jo mai he fet res amb elles.

Finalment, quin somni teniu per a les vostres filles?

S: Que estudiïn molt i que visquin segures en el barri. A vegades quan vaig per Santa Coloma o pel centre de Badalona veig als nens que surten de l'escola i penso que segur que ells viuen més tranquils, que berenen i juguen al parc. I a mi m'agradaria això per als meus.

M: Que segueixin estudiant, que siguin bones persones i que mai s'oblidin d'aquella gent que les han ajudat.

I per a les dones del barri?

S: Per a les dones, que siguem capaces de ser més fortes i organitzar-nos per millorar les coses. I que puguem trobar treballs en bones condicions.

M: I per a les dones del barri, que siguin lluitadores, fortes i que persegueixin allò pel que volen lluitar. Quantes més siguem més coses aconseguirem.
 

Per a mi ha estat un plaer compartir aquesta estona amb aquestes dues dones tan fortes i encoratjades que van arribar a un país desconegut, amb l'esperança de trobar feina, un bon lloc on viure i veure créixer als seus fills i filles.
 

Entrevista feta per Lídia Solé.