Una altra mirada és possible
Article escrit per Anna Santiago, coordinadora de Centre Obert, i publicat a Entreparéntesis.
En el meu dia a dia amb els nens i nenes del Centre Obert de la Salut Alta em situo sovint davant cada un d’ells, els miro i sense dir res ho transmeto tot, i ells ho capten. I quan dic alguna cosa busquen la coherència entre el que dic, el que faig, el que penso i com els miro.
En la nostra tasca com a educadores, la nostra mirada ha de ser neta, perquè es pugui donar un bon reflex de l’altre, una mirada compassiva, que englobi tot, una mirada capaç de crear un vincle que serà totalment necessari per a l’aventura d’educar.
Mirem per acollir, no per jutjar, deixant de banda el fet que les coses estiguin bé o malament. Tot pot estar bé o malament en funció de la meva versió de la realitat, el judici és una reacció personal a tot el que experimentem. A base de repetir tot el que no està bé o de valorar en què un és bo o no, es van quedant idees incrustades que s’acaben convertint en creences. Aquestes frases que un dia, després de tant sentir-les, un s’acaba creient, aquestes que queden en el propi subconscient i van sortint, van limitant i van traint; fins que un s’acaba convertint en el que pensa de si mateix com a fruit de tot el que li han dit al llarg dels anys.
En el quotidià amb els nens i nenes els anem transmetent moltes idees que es van creient perquè confien en nosaltres i perquè busquen l’aprovació de l’adult. És bo prendre consciència d’això i posar-nos al seu lloc. Podem sortir a passejar un dia pel carrer i sentir totes les frases que els adults diem als nens: ‘clar que no t’ha sortit el dibuix, si tu ets un desastre amb les manualitats’; ‘Tu trauràs un 10, ets molt bona en matemàtiques’; ‘Calla ja, ets més pesat …’; ‘¿Has jugat a futbol? si tu ets dolent i no t’agrada ‘; ‘Saluda aquesta senyora … és que aquesta nena és molt tímida, no siguis ximple i saluda’. Tot va quedant en un, i tot acaba tornant, de manera inconscient: ‘jo no faig el cartell que no sé dibuixar’, ‘jo puc fer-ho que ho faig bé’, ‘jo no ballo que sóc un ànec’, ‘jo no dic res que sóc ximple ‘, etc.
No emetre judicis no vol dir ignorar els errors: hem de ser conscients de com són les coses però sense afegir res, oferint una simple descripció dels fets. Que una suma no sigui correcta, s’ha de dir d’aquesta manera; no cal afegir que no s’ha esforçat, que ja hauria de saber sumar o que no té capacitat per fer-la.
Em fascina quan un nen comença a enfilar-se o a saltar dominant el seu cos, sense pensar en com fer això, sinó sabent que ho sap i ho pot fer sense més. La seva ment està concentrada en això, en deixar-se portar confiant en si mateix. Tot d’una aquesta harmonia es trenca quan un adult li diu: ‘mira per on vas, que cauràs’. En aquest moment, aquest nen surt de la seva concentració tan confiada i perd tota noció, comença a plantejar-se com fer perquè això no passi i opta per prendre de la seva mà confiant en l’adult de referència que ha predit el que anava a passar. Amb això aprèn dues coses: que ell no domina el seu cos i que per a realitzar alguna activitat ha de veure quins passos donar i no deixar-se portar. Hem d’estar a prop, però no impedir que es desenvolupi amb naturalitat.
Mirar als nens i les nenes des d’una escolta activa, des de la comprensió i compassió, entenent que la tristesa, la ràbia, l’alegria, la por o la vergonya són universals. Saber el que això significa perquè també hem passat per això. Sostenir i tractar de veure on rau l’enuig, sense jutjar si és per tant o no, perquè no sabem quines emocions, filtres i creences estan en joc en aquest plor. Acompanyar-los en aquest ésser i sentir, en pronunciar les paraules que ajuden i no fereixen, amb un to agradable, sabent que cadascú mira des del seu punt de vista i hem d’aprendre a posar-nos en les sabates de l’altre. Llavors estarem col·laborant en un meravellós món on un pot créixer de manera sana i es pot relacionar amb els altres des d’aquí.