L'entrevista: Miguel i Dolores del Bar Parada

Quan el meu pare es va posar malalt vaig decidir deixar la meva feina i continuar amb el negoci familiar.

Dolores Vázquez López, 64 anys. Nascuda a Nerva (Huelva), porta més 40 anys a Badalona.

Miguel Catalán Vázquez, 43 anys. Nascut a Santa Coloma de Gramenet, viu a Badalona.

Aquest mes entrevisto a en Miguel i a la seva mare que són els que porten el Bar Parada, el lloc on a vegades anem a dinar amb les companyes de la Fundació. 

Expliqueu-me, com vau arribar a Badalona? D'on veníeu?

D: Vam sortir de Nerva amb tren i vam arribar a l'estació de França. Jo venia amb la meva mare: el meu pare havia mort aquell mateix any. Veníem amb molta pena de deixar la nostra terra però amb il·lusió per començar una nova vida, esperançades. Vam arribar a l'Hospitalet de Llobregat i vam estar quatre mesos però de seguida vam venir a viure a Badalona, ​al barri de la Salut Alta.

Què us vau trobar al barri de la Salut Alta? Era el que us imaginàveu?

D: El barri era humil i treballador, però bonic i agradable. No hi havia tants carrers, estava tot sense asfaltar. No hi havia tants blocs de pisos i la gent era molt amable. No ens havíem imaginat res, ja que ningú ens havia parlat de Badalona, ​​així que veníem a l'aventura.

Quan vam arribar la veritat és que la primera impressió va ser una mica xocant. Veníem d'un poble on sorties al carrer i tothom es coneixia i vam arribar a una ciutat per ficar-nos a un bloc de pisos on no coneixíem a ningú. A mi personalment em va impactar molt, però ara et dic que no canviaria això per la meva terra. Aquí hem format la nostra família, aquí tenim el nostre treball i, per molt que vaig al poble, no canviaria Badalona per Nerva, aquí ho tinc tot.

Ara teniu un bar familiar, però nouvinguts a la Salut Alta, a què us vau dedicar?

D: Doncs a treballar! Jo vaig començar a treballar en una botiga de joguines on feia moltes hores i em pagaven 500 pessetes a la setmana. En aquell temps tenia nuvi i treballava en un bar a Barcelona. Més tard, quan ja estava casada, aquí al barri vam muntar un tablao flamenc que es deia Penya Els fills de Còrdova. Després vam muntar una altra penya, Joana d'Arc, es deia.

I, ja més tard, vam muntar el Bar Parada. Quan el vam agafar ja es deia així però havia estat una xurreria i, després, segons diuen una cafeteria. Ens va costar molt aixecar-lo, estava molt malament, vam estar a punt de deixar-ho, però amb esforç vam remuntar i ho vam aconseguir! I llavors ja van arribar els millors anys.

Podeu explicar una mica com era el barri de llavors i en què ha canviat?

D: Quan vam agafar aquest local en Miguel ja havia nascut. Això va ser al 76 i el barri estava en ple apogeu comercialment parlant. Hi havia comerços de tota mena. El Bar Parada porta obert 39 anys. Nosaltres no ens podem queixar, la vida ens ha anat bé. Al barri la gent es respectava molt i érem com una gran família en aquella època. Quan un tenia un compromís, els veïns s'ajudaven els uns als altres. Ens fèiem favors perquè hi havia molta unió i això ara s'ha perdut. Jo trobo a faltar que sortíssis a l'hora que sortíssis, era un barri segur i ens coneixíem i respectàvem tots.

M: El barri ha passat per diferents moments. Recordo quan els carrers Pau Piferrer, Calderón de la Barca i General Moragues es van omplir de comerços majoristes de tèxtil. Venia gent de tot arreu a comprar a aquestes botigues però al cap d'uns anys tots aquests comerços van tancar per traslladar-se a les naus del polígon de Montigalà i molts d'aquests locals mai més han tornat a obrir les portes. Un desastre, això va destrossar el barri!

Expliqueu alguna anècdota del passat!

M: Ufff... anècdotes n'hi ha moltíssimes. Les festes que feia la vídua, que és la propietària que hi havia en aquell moment al bar que hi ha més amunt. Per Sant Joan sortíem tots al carrer amb les taules, cadascú portava alguna cosa per compartir i hi havia ball. Era un barri amb moltíssima vida.

D: Arribava l'enterrament de la sardina per carnaval i anàvem tots als canons amb els nens. Es feia vida al carrer.

M: Recordo quan passava el gitano amb la cabra (orgue amb música) i des dels balcons tiràvem pessetes. Al barri hi havia moltíssim ambient.

I tu, Miquel, un dia em vas explicar que la teva professió era enginyer informàtic. Com va ser que vas decidir continuar amb el negoci familiar?

M: Perquè el meu pare es va posar malalt, va tenir una embòlia i vaig haver de prendre aquesta decisió. O es tancava el bar o continuava amb mi a al front. Així que vaig decidir deixar la meva feina i continuar amb el negoci familiar.

Què t'aporta el Bar Parada? Puges persiana molt d'hora i gairebé tanques el barri. Què és el que més t'agrada d'aquesta professió? 

M: De tot. M'he passat la vida aquí! A mi m'agrada tot, sobretot la relació amb la gent. Gaudeixo amb la meva feina.

D: El bar és una cosa que t'agrada o no t'agrada. I a en Miguel sempre li ha agradat, com a mi. A mi m'encanta el tracte amb la gent, i això que ara has d'anar amb més cura. No és com abans.

M: Fixa't si m'agrada, que quan era jove, sortia d'aquí i després me n'anava a treballar a la barra d'una discoteca, al Poblenou. La gent anava a la discoteca i es gastava els diners i jo hi treballava. Guanyava uns calerons amb alguna cosa que m'agradava i a més em podia prendre els meus cubatilles. Què més es podia demanar! Així vaig estar dos anys, fins que la meva dona em va dir que ho deixés.

Tu que tens tants clients de barri, quines detectes que són les seves alegries? I les seves preocupacions?

D: Ups, doncs això és com un confessionari. És un barri molt, molt dur. És un barri de gent humil però també de gent amb molts problemes i que han passat per molt. Nosaltres coneixem la vida de moltes persones, moltes confien en nosaltres i fins i tot per a elles som el lloc on se senten a gust. Hi ha gent que et confessa que no té ganes de tornar a casa.

M: Jo aquí al bar he vist de tot.

El teu bar és gairebé com el centre social. Què diries que busquen els clients quan venen, a part d'alguna beguda o menjar?

D: Un lloc on se sentin a gust, on puguin parlar una estona. Alguns et demanen consell. Altres simplement venen a passar-s'ho bé i a riure una estona, en bona companyia. Recordo que en un parell d'ocasions ens havíem emportat a casa a algun client que estava sol durant les festes. I, fins i tot, hem arribat a ajudar a pagar una petita factura. Però aquests mateixos clients, després d'haver-los ajudat, han deixat de venir o els has vist en un altre bar. Això ens ha entristit tant que si alguna altra vegada ens hem trobat amb alguna situació similar, hem decidit simplement escoltar-los però no anar més enllà.

M: Aquí hi ha molta gent que venien de jovenets i ara vénen a presentar als seus fills. Han passat els anys i ara són ells els que tenen família i volen que la coneguis. O algun gitano fins i tot m'havia convidat al seu casament. Els gitanos són molt agraïts i respectuosos, sempre que tu els respectis.

Quins són els menjars que més agraden als clients?

M: Doncs, sens dubte, el rabo de toro.

D: Les galtes!

I la truita de patates que fa la Dolores (riem), a veure si em passeu la recepta! Miquel, mira a l'horitzó i diga'm... què esperes del teu bar?

M: Jo, continuar fins al final.

I del barri que t'ha vist néixer i on has crescut?

M: El barri que canviï per a millor!

M'ha fet molta il·lusió parlar amb ells. S'ha creat un vincle especial i he gaudit molt parlant amb mare i fill. Hem rigut molt d'algunes de les respostes! Gràcies Miguel i Dolores pel gran treball que feu al barri. Sou una part molt important de la Salut Alta i això ho demostreu amb el vostre dia a dia. Sense vosaltres no seria el mateix!

Entrevista feta per Lídia Solé.