L'entrevista: Abdelaziz Banjallam
Si elles volen estudiar jo faré l’impossible.
Abdelaziz Banjallam, 48 anys. Va néixer a Tànger. Porta a Espanya des de l’any 1998. Casat per segon cop amb la Karima, també marroquina, amb la qual té dues filles i un fill. Treballador incansable i adorador de la seva família, és un dels pares que porta més temps vinculat a l’entitat.
Per què vau venir a Espanya i en concret a Badalona?
Vaig venir perquè em vaig casar per primer cop amb una dona que vivia aquí. Treballàvem a la mateixa fàbrica, però ella tenia família a Badalona i va voler venir. Així que ens vam casar i vam venir a Espanya.
Quan vau arribar, deurieu tenir una idea sobre el què seria la vida aquí… s’ha complert?
En realitat jo només volia treballar i que la meva família visqués bé. Això s’havia complert. Però ara anem més justos i una mica atabalats amb el banc.
Del barri, què és el que més t’agrada? Demanaries algun canvi?
Sempre he viscut en aquest barri i la veritat és que tot m’agrada, sobretot l’ambient i que hi hagi de tot obert a qualsevol hora.
Si hagués de canviar alguna cosa, potser seria que ens arreglin aquells carrers que es troben en males condicions. I també que ens posessin més aparcaments gratuïts, ja que em costa molt trobar aparcament cada dia quan torno de la feina.
Sabem que treballes, a què et dediques?
Abans havia treballat a la construcció i també de jardiner, però una cosa va portar a una altra i vaig acabar treballant a l’empresa on ja fa 12 anys que hi sóc. M’agrada treballar i la feina que faig, però la situació a l’empresa ha canviat molt. El meu anterior jefe era molt bo però va morir, i ara porten el negoci altres familiars.
Quina relació teniu, a part de amb la Fundació, amb altres entitats del barri?
La meva dona de tant en tant fa algun curs, per exemple fa poc en va fer un de cuina. Però en general al barri no participem a cap altre recurs. El meu dia a dia és el treball i la família. Les nenes van de casa al cole, del cole a la Fundació i de la Fundació a casa.
Actualment tens una filla al Centre Obert i una altra al reforç de secundaria “ApreniCreix”. Des de quan participen les teves filles al centre?
No ho recordo… però la meva filla gran va començar quan anava a 1er de primària i ara està a secundaria… o sigui que uns sis anys.
Com vau decidir apuntar-les a la Fundació?
A casa nosaltres no sabíem com ajudar a la nostra filla a fer els deures i a l’escola ens van parlar de la Fundació. Així que vam seguir les seves recomanacions i la vàrem apuntar. I des de fa dos anys també ve la nostra filla mitjana.
Aquí feu una molt bona feina: les ajudeu a fer els deures, fan sortides i tallers… L’important és que no tant sols feu que vagin bé a l’escola, sinó que a part venen molt contentes.
La meva dona també participa activament a la FSA i algun cop, si heu demanat voluntaries per ajudar-vos en alguna cosa, ha vingut. També ve a classe, on s’ho passa molt bé i està aprenent castellà. Això ens va molt bé perquè a casa només parlem en àrab per a què les nenes no perdin l’idioma dels seus orígens i ara la meva dona ja va entenent el que llegeix als llibres o a les notícies.
Què t’agradaria que les teves filles fessin en un futur?
Si elles volen estudiar, jo faré l’impossible i treballaré tot el que faci falta per oferir els estudis que elles vulguin. Vull el millor per a elles.
Creus que des de la Fundació podem ajudar-les a aconseguir-ho?
I es clar que sí! Vosaltres en sabeu més que nosaltres, i això es nota en el dia a dia.
Què és el que més trobes a faltar del Marroc? Quant temps fa que no hi vas?
La família. Els meus pares óon grans i, tot i que hi vaig cada any, m’agradaria estar allà amb ells més temps. De fet, aprofitant les vacances d’estiu marxem tres setmanes allà però en realitat es fa molt curt.
Tu que coneixes Espanya i el Marroc, quines diferències hi veus?
Allà no hi ha tantes escoles, mentre que aquí n’hi ha vàries en el mateix barri. Però amb el temps es va igualant tot. El que està clar és que, vagis on vagis, si treballes molt aconseguiràs coses … i si no treballes no.
Tornaria amb els ulls tancats al Marroc.
En un futur, a on us veieu? Perquè les vostres filles ja tenen la seva vida feta aquí… Però, i vosaltres?
A les meves filles les veig aquí. Fan la seva vida, es faran grans, es casaran i formaran la seva família. Però la meva dona i jo tornarem al Marroc perquè tenim moltes ganes de tornar a la nostra terra, amb la nostra família.
Aquí només treballem per viure i el banc amb el tema de la hipoteca, ens està ofegant. Així que estarem aquí mentre puguem viure bé i tranquils, però per mal viure, llavors marxarem. De fet, no em costaria gens agafar i marxar.