L'entrevista: Gerard Remendo i Gemma Luque

GERARD REMENDO ORTEGA, 68 anys. Treballador industrial, llibreter i ex Regidor del Districte 4 a Badalona de 1987 - 1991.

Gemma Luque Moraza, 67 anys. Ex Treballadora social a l’Ajuntament de Badalona.

Qui fa una ciutat és l’habitatge i al barri de La Salut no se li reconeix les deficiències que té en el seu entorn.

L'any 1989 la Fundació Bofill va presentar l'informe "El barri de la Salut - Badalona, Situació i problemàtica de l'habitatge" un treball fet per encàrrec del regidor del Districte Gerard Remendo en col·laboració amb un equip d'historiadores, arquitectes, sociòlogues i treballadores socials. L'estudi feia una diagnosi de la situació i proposava àrees d'actuació.

Conversem amb en Gerard Remendo i la Gemma Luque, realitzadors de l'informe, per apropar-nos a la problemàtica de l'habitatge que viu el barri.

Gemma, Gerard parleu-nos una mica de vosaltres. Qui sou? 

Gemma: Jo vaig ser treballadora social a la Diputació de Barcelona i l'any 1982 vaig començar a treballar a l'Ajuntament de Badalona, als serveis bàsics d'atenció primària al barri de Sant Roc, fins al 1987, que és quan vaig començar a la Salut Alta. Aquí vaig estar fins al 1990. Va ser el moment en què va haver-hi tot el desplegament dels serveis bàsics. Abans les treballadores socials estaven ubicades a l'Ajuntament i quan va sortir la llei, es van anar redistribuint per territoris o Districtes. Es van agafar les ubicacions possibles de cada districte. Aquí a la Salut, estàvem a aquesta rotonda que teniu aquí dalt, que hi havia el que li dèiem el "cuartelillo". Era un espai compartit amb la conselleria del districte. Allà també estava el regidor, dos educadors i jo. Es feia atenció directa, servei a domicili i servei comunitari. Treballàvem amb totes les escoles i entitats del territori.

Gerard: Jo soc nascut a Sant Adrià, però de seguida vam anar a viure a Artigues, soc de barri, per dir-ho d’alguna manera. A la meva feina he fet de tot una mica. He treballat en un laboratori, he estat lligat al món sindical, a la política i he acabat la meva vida laboral fent de llibreter.  Entre mitges vaig passar un parell de cops pel govern municipal, i entre el 87 i el 91 va ser quan vaig coincidir amb la Gemma a la Salut i vam formar un "equipillo" molt improvisat. En aterrar al barri i trobar-nos una sèrie de sorpreses, va ser quan vam començar a fer coses molt interessants.

Quina és la vostra vinculació al barri? Sentiu que hi ha alguna cosa que us apropa aquí?

Gemma: Personalment per tema de feina. Tot i que vaig venir a viure a Badalona l’any 1992.

Gerard: A mi sí que m’apropa alguna cosa i sento que tinc com una assignatura pendent. Es van començar a fer coses, però després vam marxar i es van quedar moltes coses pendents. És cert que a la gent del barri ja no la conec. Molta gent per aquell temps, ja eren grans, així que imagino que molta gent ja no hi serà. A mi aquest barri em va marcar molt. El caràcter tan popular i aquesta manera d’estar tan a prop de la gent, em va marcar.

Gerard, sabem que fa molts anys vas estar al nostre districte com a regidor? Quina era la teva tasca?

Gerard: Un regidor de districte, ni abans, ni ara, ni mai, tenim cap competència. Era un desastre. Érem com uns enviats de l'Ajuntament a les colònies, però sense cap mecanisme. Els dos cops que he estat de regidor, ens vam inventar les competències. Jo soc de l'opinió que no és l'Administració qui ha de canviar als polítics, sinó que els polítics han de canviar l'Administració i, per tant, l'Administració ha d'estar al servei de la política i de la gent. Llavors sempre m'he dedicat a forçar més enllà del que teníem. Vam crear els consells de participació, sempre en contra del que volien els alcaldes, vam intentar trencar les costures de l'Administració i fer les coses al servei de la gent. Es van començar a compartir amb les entitats diferents processos.

Gemma: Es va crear la llei de barris, però després de tota la feinada, no sé per què amb aquest Ajuntament tot s'acaba encallant i no arribar a dur-se a terme res. En lloc de tenir una projecció de futur, després de la valoració externa i dels bons resultats, no s'aprofiten els processos participatius. Es van fer alguns estudis, amb presentació de cara a les entitats i veïnat. La nostra voluntat hi era, però després tot quedava en un calaix. Altres Ajuntaments ho han fet millor que nosaltres.

Gemma, com recordes el procés de l’encàrrec de l’informe de la situació i problemàtica de l’habitatge?

Gemma: A veure jo recordo que sí que teníem una certa llibertat d'actuació i cada districte els serveis socials treballaven d'una manera diferent. Uns feien més atenció individual i a altres ens deixaven fer altres tipus de coses. I d'aquesta intencionalitat, va sortir la idea de poder fer l'estudi. Arran de la problemàtica que vam detectar al barri, vam tenir la sort de poder compartir-ho amb en Gerard i es van buscar complicitats, com va ser la de la Fundació Jaume Bofill. I partir d'aquestes complicitats, vam pensar en què es podria fer. També vam comptar amb l'ajuda dels dos presidents de les Associacions de Veïns que van valorar molt positiva la iniciativa.

Heu estat fent una volta pel barri abans d’arribar a la Fundació, com recordàveu el barri?

Gerard: Cap als noranta va haver-hi molt de moviment comercial al barri, amb els locals de majoristes. Va ser el "boom". Es van fer molts diners amb aquells negocis, però no van repercutir en el barri. Els locals estaven en situació irregular. Els baixos estaven tots llogats i es van fer molts diners i venien de tot arreu a comprar. Va haver-hi algun incendi i tot en aquests baixos.

Gemma: Jo externament el recordava pitjor. Antigament, la part de baix estava molt bé i aquesta la part de dalt estava fatal. En canvi, ara mateix penso que està al revés. A la teva pregunta, nosaltres hem vist que tal com havíem conegut el barri, ha millorat almenys exteriorment. Però sabem que continuen estant els passatges amb les barraques i això és molt perillós. Antigament ja ho era.

Quin era el problema més greu que hi havia llavors i quin creieu que ho és ara?

Gerard: La pobresa és pobresa. Era un barri humil i pobre i ho continua sent. Els nens si que estan coberts molt bàsicament, a nivell educatiu i això és importantíssim. Però qui fa una ciutat és l’habitatge i a la Salut no se li reconeix les deficiències que té en el seu entorn. Molta gent que ha millorat, ha anat marxant del barri i està entrant gent que no pot accedir a res millor.

A les conclusions de l’informe dèieu: de totes totes, cal un procés de rehabilitació i dignificació del barri. Us ve al cap alguna proposta més de les que es van fer en aquells temps?

Gemma: Jo crec que s'haurien de diversificar molt les solucions i l'actuació. No és el mateix un passatge que per les seves característiques necessiti un sanejament a un que actualment encara hi visqui gent. S'ha de pensar en quines potencialitats té cadascú. Les famílies tenen diferents situacions. Algunes potser poden buscar un pis de lloguer i d'altres no tenen opcions. Potser alguna té algun membre amb una discapacitat... però s'hauria de començar a actuar, tot i que sigui una actuació amb una previsió llarga, però si no comencem mai, no veurem mai un canvi i el problema s'agreujarà.
Gerard: El més perillós que podria passar és que això s'entomés com un tema urbanístic. Ha d'anar acompanyat d'acompanyament a la gent.
Gemma: Aquest barri, quan nosaltres vam arribar, hi havia moltes famílies que venien d'un procés de desnonament a altres barris o que per temes urbanístics els van oferir uns diners per marxar i van acabar aquí a la Salut. Això va ser un problema insostenible i ho continua sent. Amb la inestabilitat d'habitatge i les males condicions, crec que fan que hi hagi aquesta mobilitat continua i aquest patiment de les que queden perquè no tenen opcions per fer-ho. Això és una percepció meva, però crec que actualment és un barri amb moltíssima mobilitat, famílies que van i venen per diferents circumstàncies. Dels veïns que eren de tota la vida, deu haver-hi una proporció molt petita que encara visquin al barri. És la meva sensació.

També apuntàveu que el barri de La Salut ofereix un tipus d’oferta d’habitatge per a població amb baix poder adquisitiu. Assentament massiu que acabi de perfilar la marginalitat del barri. Podríem dir que això s’ha confirmat… Què caldria fer ara?

Gemma: Cal tenir voluntat política i actuar gradualment. Assumir primer que tenim un problema. S'han de buscar eines per abordar el problema. Aquí s'ha de començar a actuar ja. Fer habitatge públic i que doni sortida a la gent del barri amb feina i família i que tingui aquesta opció. Fer habitatge social per a totes aquelles famílies que no puguin accedir a un habitatge de compra o lloguer. S'ha de diversificar molt, perquè com he dit abans, cada situació és ben diferent d'una altra.

El seguiment i la implicació de les administracions arran de l'esfondrament al carrer Canigó i el desallotjament de 6 pisos, pot marcar un precedent de cara a fer front a la problemàtica?

Gemma: Amb això no es farà res. Tal com s'està abordant el tema, res de res. "Tirita y se acabó!"

Gerard: El que es posa de manifest, és que a partir d'ara començaran a passar coses d'aquestes. Hi ha molts barris que són vells i si als edificis no es fan manteniments, els edificis cauen. No hi ha cultura d'això i és que igual que a un cotxe se li ha de fer un manteniment, als edificis també. Parlo de la banda privada.
En el seu moment, els arquitectes van construir uns edificis que amb el temps es van anar edificant cap a dalt per tenir més capacitat, però aquest sobrepès als edificis és un problema molt gros. I, per tant, el que necessitaríem a l'Àrea Metropolitana i en concret a la nostra ciutat, seria que l'AMB i la Generalitat no només mirés amb la perspectiva de la compra i lloguer d'habitatge, sinó que hi hagués un treball de rehabilitació d'edificis, adaptada a cada lloc. A altres ciutats s'estan fent actuacions, a Badalona no se n'ha fet mai i és vital. Arran de tota aquesta problemàtica, es necessita una política d'habitatge en general, juntament amb una política de rehabilitació d'edificis.

Gemma: Ha d'haver-hi una projecció de futur, una voluntat i un consens polític. La comissió política d'aquells moments, va facilitar a poder detectar i actuar. L'administració en aquests moments no funciona. Es jubilen tècnics i no se substitueixen, els projectes queden tots als calaixos, demanen moltíssima paperassa per, tot i això, desgasta.

Cada mes, la Plataforma Sant Roc Som Badalona atén famílies a la nostra entitat amb una ordre de desnonament. Són famílies que podrien assumir un lloguer social, perquè moltes d’elles cobren la Renda garantida o treballen, però el preu que paguen de lloguer és desorbitat i no poden assumir-ho. Què fem amb això?

Gerard: El problema és que no hi ha hagut mai política d'habitatge. El problema és a tot el País. A veure si aquesta llei de lloguer, serveix per a alguna cosa.

Gemma: Hi hauria d'existir una entitat, una figura dins de l'administració que avali (no amb diners) o faci de mediador amb aquelles famílies perquè puguin accedir a un lloguer o una compra d'un habitatge.

A la ciutat també ens trobem amb moltes famílies a la llista d’espera d’un habitatge social. A Badalona no existeix un parc d’habitatges socials. Com podem aconseguir unes polítiques actives d’habitatge? L’Administració pública què podria fer en aquest sentit? 

Gerard: L’Administració podria fer moltes coses, depenen de la voluntat i la prioritat que tingui. L’aposta hauria de ser molt valenta per part de la Generalitat. És un tema prioritari. Es necessiten polítiques de llarg abast i amb molta paciència. I aquí els governs no aguanten 4 anys seguits. És un problema la continuïtat política en aquesta ciutat.

Què podem fer nosaltres com a Fundació davant la problemàtica de l'habitatge?

Gerard: Em trec el barret tres vegades. Quan nosaltres hi érem aquí, ni ho somiàvem que hi hagués alguna entitat així. 17 persones treballant pel barri. El treball en xarxa és el futur. I més amb aquest tipus de situacions. Una persona sola no pot fer res, però si anem fent feina en xarxa i sumar, és possible anar més enllà. Increïble el que ja esteu fent i pensar entre tots el que podem fer i buscar complicitats.

Sempre demanem un desig per la Fundació, més ara que estem d'aniversari. Quin seria el vostre?

Llarga vida!!!